El balanç de blancs és un ajust electrònic que aconsegueix una reproducció de color correcta sense mostrar dominants de color, que són especialment notables en els tons neutres (el blanc i els diferents tons de gris), amb independència del tipus de llum que il·lumina l'escena. Es pot realitzar de forma contínua, automàtica o manual.
Els colors capturats per les càmeres depenen, com és evident, de la il·luminació. La llum que travessa l'objectiu i excita el sensor (CCD o CMOS)
o la pel·lícula no és sempre la mateixa. Pot ser natural o artificial, i
dins d'aquestes, n'hi ha de diferents tipus que depenen d'una sèrie de
característiques diferenciadores. Una d'elles és precisament la temperatura de color, que expressa la dominant de color d'una font de llum determinada, que varia segons la distribució espectral de l'energia.
El principal problema que plantejava la temperatura de color a la càmera fotogràfica
analògica, era que no podia distingir si la llum present era blanca
pura o no. Les pel·lícules es calibren, en general, per la llum del dia,
la temperatura de color és idèntica a la llum del flaix. A més també es feien servir filtres fotogràfics de color per contrarestar els efectes de la temperatura de color.
En condicions de llum natural, l'energia lumínica està distribuïda de
manera aproximadament igual en les tres components de color (RGB).
No obstant això, amb il·luminació artificial és molt probable que una
de les components de color sigui més important que les altres. Per
exemple, en la il·luminació de tungstè predomina la component vermella, molt útil en escenaris càlids on predominen els tons vermellosos.
Una càmera no té la possibilitat de processar la llum com ho fa el cervell humà, ja que està calibrada de manera que el sensor (CCD o CMOS)
identifica com a llum blanca, una llum amb una determinada temperatura
de color: la llum solar. Els efectes de la il·luminació a la imatge es
poden compensar actuant a la cambra sobre el guany de cada una dels
components del color.