dimarts, 4 de desembre del 2012

Extra: Balanç de blancs.

El balanç de blancs és un ajust electrònic que aconsegueix una reproducció de color correcta sense mostrar dominants de color, que són especialment notables en els tons neutres (el blanc i els diferents tons de gris), amb independència del tipus de llum que il·lumina l'escena. Es pot realitzar de forma contínua, automàtica o manual.

Els colors capturats per les càmeres depenen, com és evident, de la il·luminació. La llum que travessa l'objectiu i excita el sensor (CCD o CMOS) o la pel·lícula no és sempre la mateixa. Pot ser natural o artificial, i dins d'aquestes, n'hi ha de diferents tipus que depenen d'una sèrie de característiques diferenciadores. Una d'elles és precisament la temperatura de color, que expressa la dominant de color d'una font de llum determinada, que varia segons la distribució espectral de l'energia.

El principal problema que plantejava la temperatura de color a la càmera fotogràfica analògica, era que no podia distingir si la llum present era blanca pura o no. Les pel·lícules es calibren, en general, per la llum del dia, la temperatura de color és idèntica a la llum del flaix. A més també es feien servir filtres fotogràfics de color per contrarestar els efectes de la temperatura de color.

En condicions de llum natural, l'energia lumínica està distribuïda de manera aproximadament igual en les tres components de color (RGB). No obstant això, amb il·luminació artificial és molt probable que una de les components de color sigui més important que les altres. Per exemple, en la il·luminació de tungstè predomina la component vermella, molt útil en escenaris càlids on predominen els tons vermellosos.

Una càmera no té la possibilitat de processar la llum com ho fa el cervell humà, ja que està calibrada de manera que el sensor (CCD o CMOS) identifica com a llum blanca, una llum amb una determinada temperatura de color: la llum solar. Els efectes de la il·luminació a la imatge es poden compensar actuant a la cambra sobre el guany de cada una dels components del color.

A continuació us poso uns exemples dels diferents tipus de balanç de blanc:
 







10. Retrat i autoretrat fantàstic.

Aquest treball ho he fet amb la meva companya Sara (clicka damunt i ves al seu blog); hem agafat fotos de famoses (Rihanna, Lady Gaga, Marilyn Monroe, Angelina Jolie i Amy Winehouse) i les hem intercanviat per fotos nostres de la cara. En aquest treball hem hagut de tenir molt en compte els canvis de temperatura, la brillantor, la saturació, el contrast... per tal que la nostre pell s'assemblés a la de les famoses.

L'objectiu d'aquest treball era fer entendre a la gent que moltes de les fotos que veuen per mitjans de comunicació no plasmen del tot la realitat, ja que, avui en dia, hi ha programes de retocs d'imatges com Photoshop que pot canviar totalment la realitat i fer-nos creure-la.


AMY WINEHOUSE



ANGELINA JOLIE



LADY GAGA



MARILYN MONROE



RIHANNA


9. Retrat i autoretrat.


PROJECTE FINAL

En el el projecte final he volgut plasmar un tros de la meva personalitat. Ja fa temps que volia fer un projecte tipus el que he fet, i he trobat que aquest era la oportunitat perfecta per començar-lo (en aquest bloc no acaba).

Respecte a les fotos podem dir principalment que vaig jugar molt amb la il·luminació, buscant un clar contrast amb el fons negre i accentuant les zones de brillantor i foscor. Vaig disparar totalment en manual, posant una velocitat de 1/250, en ISO automàtic i una obertura de diafragma bastant tancada. Les fotos són amb clau baixa i les he posat en monocrom per ressaltar la senzillesa, l'anònima identitat. En el cartellet que duen les persones penjant hi surt la paraula amb la qual ells mateixos es defineixen; i el color amb la qual és escrita és el color amb el que jo veig a la persona (sóc sinestèsica).






8. Richard Avedon.

El Jordi i jo vam triar Richard Avedon perquè ens va sobtar i agradar molt les seves fotos, com les caputrava, els mètodes que feia servir, quines tècniques peculiars tenia, la seva imaginació... en definitiva, tot un grapat de coses que ens van fer decidir triar aquest fotògraf.

Richard Avedon és un fotògraf que li agradava plasmar d'alguna manera la realitat que ningú vol veure, la que queda abandonada per la societat. És a dir, feia instantàneas pel carrer a tot tipus de gent (des de fotos a campaments miners a gent amb tratge). I, depenent de l'expressió que ell volgués plasmar a la foto, estava més o menys temps parlant amb els models (si volia que s'emblés la noia cansada s'hi estava una llarga estona parlant amb ella, fins arribar al punt que la foto quedava natural i plasmés el misstage que ell volia donar).